Victòria balsàmica del Nàstic de Tarragona contra el filial de la Real Sociedad. L’últim partit a casa havia estat un mal son: una derrota duríssima acompanyada d’un molt mal joc que va provocar els crits de l’afició en contra de tothom. Crec que és el senador Graco, a Gladiator, que diu que encara que al poble li treguis la llibertat, continuarà rugint al circ.

La perspectiva que es té arran de gespa és completament diferent a la que es té des de la graderia. Quan veus el joc des de baix, empatitzes amb l’esforç, perceps la pressió que aguanten els jugadors, la tensió pel resultat, l’estrés psicològic flota en l’ambient. En canvi, des de dalt to sembla molt més senzill; el patiment dels esportistes i tècnics no arriba al públic i, en canvi, l’exigència és màxima, de vegades exagerada.

En aquest partit es veu perfectament com els jugadors del Nàstic es volen reivindicar. La necessitat de reconciliar-se amb el públic, de demostrar la seva implicació amb el club…El llenguatge no verbal així ho demostra, la tensió de les cares, els esforços físics…

Va ser un gran dia pels jugadors tarragonins, pel seu nou entrenador, el Dani Vidal, al qual li desitjo el millor i pels fotògrafs bons que van gaudir d’un dia fantàstic. Jo us ensenyo el que vaig fer, i jutgeu vosaltres mateixos. La major part de fotos estan tirades a 1/1600 (molt poques vegades he tirat a aquestes velocitats).