28 d’abril a les 21:00h. Estadi Olímpic de Montjuïc. Hola Barcelona!!!! Hola Catalunya!!!! Crits d’adoració, One, Two Three i el Boss comença a tocar No surrender. Crec que no hi ha millor cançó al món per començar un concert. Aquesta i d’altres han sonat (i sonaran) al meu cervell durant les properes setmanes.

No surrender. No rendir-se. Curiosament vaig entrar el diumenge 30 al Nou Estadi amb aquesta cançó al cap. I no pas perquè el Nàstic està en una incòmoda situació, o potser sí malgrat que jo no en fos conscient. En qualsevol dels casos, el partit era important per allunyar-se de la zona de descens.

Vaig mirar l’escalfament i em va semblar que els jugadors eren conscients d’aquest fet. Cares de concentració (com sempre), de dedicació (com sempre) i d’implicació (això no falla mai). Va començar el partit amb domini grana fins que, la primera vegada que arriba la pilota a la zona del porter (el Dani Parra havia de substituir al Manu Garcia per suspensió de dos partits), se li esmuny la pilota deixant sol al davanter rival que només l’ha d’empènyer. Una gerra d’aigua freda que, per ser sincer, l’equip no va saber remuntar malgrat dominar bona part del partit. Una injustícia més de les que porta sumant aquest equip. D’aquestes gerres en sortirà reforçat sempre que l’afició entenguem que això va de resistir, de no rendir-se, no surrender.

Una altra vegada em situo al gol de mar, tocant a preferent, aprofitant-me d’un bon sol que ocupa tot el camp, i que ben bé aguantarà així fins a la segona part. És veritat que si em poso al lateral de tribuna puc fer fotos a més moments de joc, però així vaig poder fotografiar les batalles (literal) dels còrners que va tenir el Nàstic. Per cert, que no us enganyin. En un còrner hi ha 25 penaltis, i 20 faltes atacants, i si no es xiulen, és perquè no es vol perquè jo ho vaig veure tot.

Espero que us agradin les fotos. Igual podria haver tirat a velocitats més altes que 1/1250 o 1/1600, però no volia enfosquir els jugadors. Ja sé que quan aquestes fotografies van associades a una derrota dura, fan més mandra de mirar, però estan fetes amb la mateixa passió que quan el resultat és positiu pel Nàstic.