Va ser un dia de molts compromisos però, finalment, vaig tenir l’oportunitat de poder arribar al partit del Nàstic contra el Tarazona. De fet, vaig arribar una mica tard, amb el partit ja començat. De fet, el primer gol del Nàstic es va marcar mentre baixava la rampa de davant del pavelló de bàsquet. Vosaltres què creieu? Content o emprenyat?

És igual. No vaig poder triar, em vaig posar al costat dels de Protecció Civil i no em vaig moure en tot el partit. Va ser un partit, segons el meu parer, força complicat. El joc no va ser massa lluït i es va desenvolupar, majoritàriament, per la banda de Preferent. I quan la pilota passava pel mig del camp, doncs tampoc passava massa res.

Acabada la primera part, vaig tornar a maleir el funcionament del wifi de la càmera i la seva connexió amb l’aplicació. M’ho de mirar bé perquè segur que he tocat alguna cosa i no va com ha d’anar.

La segona part va començar amb un gol inesperat i estúpid del visitants que va provocar un empat que, si no era injust, com a mínim no era merescut pels minuts que portàvem de segona part.

Aquesta categoria el que et demostra és que no hi ha rival assequible i la S.D. Tarazona va demostrar ser un equip molt ben treballat i que sap al que juga. El Nàstic va tirar d’èpica per empatar a l’última jugada del partit.

Després del gol, eufòria, alegria i muntanyes per una banda. Per l’altra, protestes, cabrejos i reclamacions. Jo no sé si tenia raó o no, però escoltant les declaracions de l’entrenador visitant, em va semblar que era una persona assenyada i, com a mínim, cal escoltar el seu pensament.

Reflexió final: què difícil és guanyar.

Us deixo la galeria de fotos. Espero que us agradin. I si en voleu alguna sense la marca d’aigua, doncs m’ho dieu.