I quan vaig sortir del tennis taula, i me n’anava cap al cotxe, vaig sentir uns crits relativament a prop. Prou a prop com per anar a veure qui eren. I veig a un equip de rugby escalfant. I vaig penar: si escalfen així, com deu ser el joc.

I em vaig quedar. I no em vaig equivocar.

Vaig buscar l’entrada al camp, vaig entrar discretament, vaig veure l’ambient, em vaig anar decidint, vaig treure la càmera i vaig començar a disparar. No donava l’abast. Aquest joc és un no parar!!!

Si hagués hagut de fer una llista dels esports que volia fotografiar, un era aquest. I no hi entenc. Ni tan sols miro un partit sencer a la tele. Però reconec que és un esport espectacular. Consell de tarragoní: apropeu-vos a l’anella olímpica. No us defraudarà el que veureu.

Jugaven el Rugby Tarragona contra el Químic. Eren Sub16, però jo a la primera “tarrascada” haurien de trucar a una ambulància medicalitzada.

Espero que us agradin les fotos. El que és segur és que hi tornaré, perquè em van quedar fotos per fer.