Els últims dies de febrer i primers de març es va disputar, al Palau d’Esports de l’Anella Mediterrània de Tarragona, diversos campionats de tennis de taula: la Copa del Rei i de la Reina, el Campionat d’Espanya i el Trofeig Estatal. Gràcies al Patronat d’Esports de Tarragona (Ramon!!!), la Real Federación Española de Tenis de Mesa (gracias Álvaro) em va acreditar per poder-hi fer fotos. Finalment, vaig estar el dissabte pel matí, al Trofeu Estatal.

Ja no recordava la sensació d’anar a fer fotos a un esport sense tenir-ne ni idea. M’havia passat amb esports d’aigua com el waterpolo o la gimnàstica aquàtica. Per tant, vaig arribar i vaig haver d’estar uns quants minuts observant el recinte i diferents taules on es jugaven partits. Intentar analitzar el joc i descobrir què pot ser interessant. Mare de déu!!! Si aconsegueixo agafar una bola serà molt, vaig pensar.

Vaig ser conservador i me’n vaig anar al que semblava la pista central. Ben il·luminada, em va semblar que era un bon lloc on començar. Em vaig posar mig amagat darrera d’una de les parets que emmarcava la pista, a certa distancia d’un dels entrenadors (per no molestar). Així, en un dels descansos, se m’apropa l’àrbitre que, amb veu segura i militar em diu “aquí no puedes estar” per dues vegades. Bonica presa de contacte.

Bé doncs. Ara no et faré fotos!!! I me’n vaig anar a veure la resta de pistes, i vaig decidir que només faria fotos als partits femenins. Hi havia quatre o cinc disputant-se a l’hora i em va semblar que era on podria treure més coses amb les fotos. I així ho vaig fer.

No us exagero si us dic que abans no vaig fer una foto agafant la bola, igual en vaig tirar setanta. Nosaltres no juguem a tennis taula!!!

No vaig patir molt per la llum i la velocitat. De fet, diria que podria haver pujat la velocitat d’obturació sense perdre qualitat amb la ISO. Me’n penedeixo de no haver-ho fet perquè hagués aconseguit congelar més els moviments i les pilotes. Quan vaig estar fent la selecció de les fotos, me n’adono de la cara de concentració contínua que tenen els jugadores; quasi no hi ha expressions en joc. Al començament pensava que era un gran handicap; ara penso que és la gran virtut de les fotos.

M’encanta que a Tarragona es facin esdeveniments com aquests. Esports minoritaris també tenen el seu recorregut. Em vaig quedar amb les ganes de provar altres enfocaments i punts de vista. Un altre dia serà.