Feia molt de temps que no fotografiava un partit d’hoquei. És un esport vibrant, ràpid, d’espais reduïts i canvis de direcció molt bruscos. Exigeix el màxim d’atenció. Exigeix estar en forma…i jo no estic. Feia massa temps que no fotografiava un partit d’hoquei, i es nota.

Era l’últim partit de la fase regular de l’OK Lliga a casa del Reus Deportiu. La victòria assegurava el quart lloc i el factor pista pels play off. La derrota no era un drama però no era desitjable. En canvi pels del segrià, la victòria era un pas més per la permanència.

Doncs pel que es va veure a la pista, la necessitat va pesar més i el partit se’l va endur el Lleida Llista Blava amb un gol a l’últim segon no concedit al Reus que hagués suposat l’empat. Si va ser gol o no, no ho sé. El que sé és que l’hoquei hauria de copiar el que ja funciona a altres esports que tenen molt més ben resoltes aquestes situacions. En fi.

No vaig fer masses fotos, menys de les habituals. Ep! La culpa no només va ser del partit, però és que al matí em vaig esgotar amb el partit que va jugar mon fill. Em faig gran.

Estic buscant apropar-me tot el que puc als jugadors. Em sembla que puc trobar moltes més vibracions així. Intento posar-me dins del joc. Contradictòriament, ho aniré fent poc a poc.